La defensa de les aigües de Betxí de 1904

Per José Francisco Blasco Cobeño

Durant el segle XIX, els canals de reg eren considerats com el remei tecnològic per a ampliar els perímetres de reg. No obstant això, havien persones que assenyalaven els grans avantatges dels xicotets pantans de regulació anual, per a atenuar l’època estival, per la qual cosa estos havien de precedir als canals de reg. En els anys finals del segle XIX, els germans Antonio i Carlos Barrachina, a l’empara de la llei d’auxili i subvenció als canals i pantans de reg de 27 de juliol de 1883, van sol·licitar concessions per a construir uns quants pantans en la Plana: un en la Rambla de la Viuda i l’altre en el riu Sec de Betxí.[1]

En els últims mesos de 1896, l’enginyer de Castelló Victoriano Burgaleta Vigné va presentar una oferta davant d’uns quants propietaris. Este senyor coneixia les infraestructures de reg de Betxí per la seua relació amb el seu soci Antonio Barrachina Fabra, constructor de Castelló i dedicat a obres hidràuliques. L’oferta del senyor Burgaleta consistia a construir un Pantà en el riu Sec, per a embassar l’aigua i vendre-la als agricultors de Betxí, en el lloc on feia molt de temps existia un assut. El 26 de febrer de 1897 van signar un document privat els propietaris de Betxí Juan Bautista Mollar, José Piquer Personat, Vicente Ferrandis Doñate, Pascual Torres Doñate i Enrique Meneu Gaya, que van acudir en representació d’altres propietaris, i Victoriano Burgaleta representant de la societat Empresa de Canales de Riego y Pantanos.

El Pantà es va construir sobre l’assut ja existent, a més es van realitzar obres secundàries, com la construcció d’una galeria impermeable per a protegir la Séquia Major pel seu pas pel llit del riu, perquè no es mesclaren les aigües de les fonts amb les de les avingudes.

El 31 de gener de 1897 es va crear la Comunitat de Regants de Betxí,[2] que tenia la seua seu en l’Ajuntament de Betxí i comptava amb 500 socis[3]. La Comunitat de Regants va recaptar 17.103 pessetes per a les obres del Pantà, les quals es van pagar a Victoriano Burgaleta. Esta quantitat suposava el 63% de les 27.300 pessetes, que era la quantitat total a pagar. Els propietaris van complir amb allò que s’ha pactat, però el ritme de les obres no era el projectat i el 28 de febrer de 1898 el Ple de l’Ajuntament en vista dels incompliments, va decidir no autoritzar la canalització de les aigües potables, pel fet que les obres anaven retardades amb allò que s’ha previst per al primer any, hem d’afegir que la societat constructora Empresa de Canales de Riego y Pantanos, no permetia que la Comunitat de Regants poguera comprovar les característiques tècniques del projecte. Estos successos van arribar al seu límit quan el 26 d’agost de 1900, El Govern Civil de Castelló decreta la paralització definitiva de les obres.

Els materials utilitzats per a la construcció del Pantà són principalment pedres i formigó. El projecte del Pantà es va fer sense cap informe de permeabilitat del llit del riu i poc després es va comprovar que l’aigua no aguantava més de vuit dies, per la qual cosa els veïns de Betxí l’anomenaren “la Cistella”. El senyor Burgaleta va pensar que l’única forma de rendibilitzar el projecte era la col·locació d’una comporta, en el punt on la Séquia Major travessava per la paret del Pantà, per a poder regular l’aigua que venia de les fonts. En 1900 el Sr. Burgaleta va col·locar la dita comporta de fusta en la Séquia Major, per la qual cosa els veïns de Betxí, al quedar-se sense aigua per a beure i regar, van protestar al ministre d’Agricultura, Sr Gasset, i este va ordenar que es retirara.

A meitat de novembre de 1903 es van col·locar les comportes de ferro del Pantà, fet que va ser molt lloat i difós per la premsa de Castelló. També va col·locar una comporta de ferro en la Séquia Major, per la qual cosa el Governador Civil de Castelló va disposar que fóra novament retirada. Esta ordre la va revocar el ministre d’Agricultura, Sr Allendesalazar, en contra de l’informe de la Direcció d’Obres Públiques de Castelló i de la Hidrològica del Xúquer i Segura[4]. L’Ajuntament i el Govern Civil van paralitzar les obres, però van ser revocades per una ordre ministerial del 9 d’abril de 1904 i per una altra del 6 de juliol de 1904. Burgaleta va decidir el 30 de maig de 1904 tancar la comporta i erigir-se en propietari absolut de les aigües de Betxí.

Els veïns de Betxí estaven farts de que les disposicions del Govern Civil que els eren favorables, després eren revocades per ordres ministerials que li donaven la volta a tots els informes tècnics, per la qual cosa es van amotinar en la nit del 31 de maig de 1904, i es va organitzar una manifestació d’uns 200 veïns de Betxí; esta tenia com a objecte protestar per haver-se llevat l’aigua de la séquia que s’utilitzava per a subministrament del poble i reg del terme. El poble va permetre el Pantà, però no el tapar el curs de la font, ja que era un privilegi històric dels veïns de Betxí. Els manifestants van recórrer els carrers fins al pantà, i van cremar la caseta dels treballadors i la comporta que impedia el pas de les aigües. Els manifestants es van retirar després tranquil·lament.

Des de fa temps el poble i el concessionari es disputaren la propietat de les aigües i pareix que el ministre va resoldre l’assumpte en favor del poble, primer, i després del concessionari Burgaleta, el qual podia fer-ne ús d’elles cedint-li-les als regants que volguera per mitjà de cànon, cosa que rebutjaren.

L’alcalde i el aap de la Comandància de la Guàrdia Civil de Betxí es van reunir el 2 de juny de 1904 per a evitar la repetició dels fets ocorreguts en la nit del dia 31, i van ordenar la concentració de forces de la Guàrdia Civil, al comandament d’un tinent. No obstant això, es temia que es repetiren els fets només es col·locara una de nova comporta, impedint que les aigües foren de domini públic.[5]

El periòdic de Madrid El Imparcial del 3 de juny de 1904 en la seua pàgina 2 informa, que amb motiu d’un telegrama del corresponsal en Castelló, va visitar l’esmentat periòdic el propietari del pantà, Sr. Burgaleta, que es trobava en Madrid, per a demanar que el diari féra públics els aclariments següents: tot el dany (diu el Sr. Burgaleta) que ha causat al poble de Betxí és conduir-los les aigües potables i construir un pantà, amb el qual s’han millorat els regs i es poden fertilitzar tots els terrenys de secà d’aquell terme. “Els regs han continuat sense interrupció de només un dia, tenint dret de disfrutar-los sempre gratis els terrenys de l’horta antiga. L’horta nova és l’obligada per contracte a satisfer un cànon anual, si li la converteix de secà en terreny de regadiu. Així ha ocorregut ja amb més de mil fanecades i al voler jo implantar l’administració dels meus interessos, és quan han sorgit protestes i reclamacions, totes improcedents. E1 ministeri d’Agricultura ha resolt esta qüestió a favor meu i no per sorpresa, sinó per ple convenciment del més just i equitatiu. E1 motí del dilluns estava preparat des de fa temps. Oficiosament ho tenia jo advertit a les autoritats, i supose que a estes hores es trobaran detinguts els principals culpables i sotmesos al corresponent procés. No hi ha cap pleit sobre la propietat de les aigües de Betxí. L’única cosa que hi ha és un sindicat de regs, que legalment no ha d’existir i que, per a sostindre la seua preponderància política i administrativa, pretén arruïnar-me, atropellant els meus drets per tots mitjans”.

El Imparcial del 12 de juny de 1904 va informar que havia sigut visitada la seua redacció per una comissió del poble de Betxí, la qual, en nom d’aquell veïnat, va demanar la publicació d’estes manifestacions:

  1. El poble de Betxí disfruta i administra des d’immemorial les aigües que reguen les seues hortes.
  2. En 1900 el concessionari del pantà va col·locar una comporta en la séquia, per la que les dites aigües discorren, i al protestar el poble d’este fet, l’aleshores ministre d’Agricultura, Sr. Gasset. va ordenar telegràficament amb unànime aplaudiment, que fóra retirada aquella.
  3. Fa uns mesos el concessionari va insistir en la seua pretensió i va col·locar novament la comporta, per la qual cosa el Governador Civil de Castelló va disposar fóra novament retirada, fundant-se en que l’Administració havia de limitar-se a mantindre l’estat possessori, doctrina mai contrariada fins a l’actualitat.
  4. L’actual ministre d’Agricultura, senyor Allendesalazar, va revocar la disposició del governador, a pesar d’allò que s’ha informat, en contra, per la direcció d’Obres Públiques de Castelló i Hidrològica del Xúquer i Segura.
  5. El poble va protestar de la disposició ministerial i la seua queixa va ser desatesa, i vexat i desemparat el seu indiscutible dret.

Així doncs, segons els comissionats, “el que s’ha succeït a Betxí podrà paréixer censurable, però no podrà menys de reconéixer-se que és lògic. El poble que tenia la raó, va estar pacífic i resignat mentre esperava justícia d’aquells que han d’administrar-la, però veient que tal esperança era un error, ha pres la justícia per la seua mà. Si açò no es justifica s’explica perfectament”. I és que són molt seriosos els assumptes d’aigües per a un poble eminentment agrícola.

La resposta de Burgaleta no es féu esperar, i en el mateix rotatiu afirma el 15 de juny de 1904:

  1. – Que en la història referida pels anomenats comissionats de Betxí, s’ha omés el contracte signat per la Comunitat de Regants, per mitjà del qual me van ser cedides les aigües i els seus llits, a condició de complir jo certes obligacions, que estic complint amb tota exactitud.
  2. Que abans d’eixe contracte tenien reg molt insegur les 910 fanecades de l’horta antiga; que després vaig fer les obres per a millorar els regs i en els set anys que van transcorreguts, s’han convertit en terrenys de regadiu unes 1300 fanecades de secà; i quan el pantà funcione amb tota regularitat, aconseguirà el reg a una totalitat que excedirà de 7.000 fanecades, equivalents a més de 500 hectàrees.
  3. Que el telegrama del ministre d’Agricultura suspenent l’autorització que el mateix va donar per a substituir una comporta de fusta per una altra de ferro, va ser circumstancial i expedit abans d’acabar un pleit administratiu sobre millor dret per a construir el pantà. Va recaure resolució en favor meu i el mateix ministre a què al·ludixen els comissionats va dictar una reial ordre al novembre de l’any anterior, declarant el pantà obra d’utilitat pública.
  4. Que l’actual governador de Castelló no s’ha cuidat de que la resolució de l’expedient era definitiva i ho ha intentat retraure a l’any 1901, fent arrancar la comporta de distribució i cometent una greu pertorbació en un pantà d’aigües privades. Així va haver de reconéixer-ho el ministre d’Agricultura, revocant la providència del governador i reposant les coses al ser i estat en què abans es trobaven.
  5. No es té notícia que s’haja intentat tan sols recurs contenciós ni reclamació davant dels tribunals de justícia, com a mitjà de rebatre la disposició ministerial. L’única cosa que s’ha sabut és que grups de betxinenses van dirigir-se al pantà i van causar danys considerables, que han motivat la instrucció d’un procés. A pesar d’açò, els comissionats de Betxí estimen el succés com explicable i lògic.
  6. Que ferm, fermíssim en els meus drets, em preste a sotmetre esta qüestió legal a un arbitratge imparcial, com pot ser el de tres exministres d’Agricultura o de tres advocats de Madrid. Pel que s’ha vist, la qual cosa es perseguix és continuar disfrutant d’aigües sense pagar-les. Jo crec que estimulant als pobles a la violència, sense raó ni verdader motiu, no es marxa cap a la vindicació, sinó a l’enviliment.

El dimecres dia 20 de juliol de 1904 va ocórrer un motí a Betxí, per la creença que l’estancament de les aigües del pantà perjudicava la salut pública. L’esmentat dimecres dia 20 prop de l’una de la vesprada es va presentar en la plaça del poble l’administrador del concessionari del pantà, escortat per la Guàrdia Civil, a fi de reconéixer l’estat de les aigües, i immediatament va acudir la majoria del veïnat, predominantment dones i xiquets, que els van xiular i van donar veus, fins que la Guàrdia Civil, ocupant els carrers adjacents a la Plaça Major, va dissoldre els grups. Quatre hòmens i una dona van ser denunciats per la Guàrdia Civil, com a provocadors del motí. Es va restablir la calma, però es temia que es produïra un altre enrenou a l’arribada del doctor Clarà, inspector de sanitat provincial que va vindre a Betxí per a determinar sobre les condicions de potabilitat que reunixen les aigües de l’esmentat pantà, però res va ocórrer. El doctor Clarà en el seu informe, reconeixia que amb motiu de l’emplaçament del pantà, les aigües de referència perdien potabilitat i per a evitar-ho va ordenar certes obres en el pantà, amb la conformitat del concessionari Sr. Burgaleta.[6]

L’Heraldo de Madrid del 18 de juny de 1906 informa que una Comissió de l’Ajuntament, representant al Sindicat de Regs i les forces vives de Betxí, havia demanat el suport d’este diari a les demandes del poble contra el concessionari del pantà. El governador va ordenar que s’encarregara de l’administració de les aigües la Societat del Pantà, i la població estava molesta: “Diuen els veïns del poble que es troben disposats al sacrifici abans que deixar-se arrabassar les seues aigües. Es tem un greu conflicte i fins a vessament de sang, si un acte de reparadora justícia, no garant2ix els drets del poble”.

El ministre de la Governació va dirigir un despatx telegràfic al Governador Civil de Castelló ordenant-li que a tota costa procurara mantindre l’ordre públic a Betxí, al mateix temps que cuidara que no faltara l’aigua potable. Al mateix temps s’indicava en el referit despatx a l’autoritat civil la remissió a Madrid de l’expedient de concessió del pantà, perquè fóra examinat i es demostrara si s’havien complit tots els tràmits legals, tenint en compte que el concessionari del pantà va ser autoritzat per a la seua construcció després d’haver complit amb tots els requisits que prescriu la llei d’aprofitament d’aigües, prèvia informació de l’Ajuntament.[7] A més, a mitjans juny de 1906 el ministeri de la Governació va telegrafiar al Governador Civil de Castelló perquè, en tant es resolguera a Madrid la qüestió relativa al pantà de Betxí, es permetera als veïns d’este poble l’ús de les aigües potables.[8]

El periòdic La correspondencia militar del 21 de juny de 1906 diu que el Governador de Castelló va donar compte al ministre de la Governació d’haver-se restablit la normalitat a Betxí. El Governador, amb l’enginyer i un oficial de Foment havien estat el dia 8 d’agost a Betxí per a estudiar l’assumpte del pantà, i va donar ordre a la Guàrdia Civil perquè es retirara als seus llocs, perquè l’alcalde li ha garantit la tranquil·litat. Respecte a la solució del pleit entre el poble i el concessionari del pantà, restà pendent de l’informe de l’enginyer.[9]

El Pantà durant la guerra, va ser seriosament danyat per l’intent de destrucció amb una mina per les tropes republicanes en la seua retirada,[10] i va ser reparat en els anys 40. Una vegada acabada la Guerra Civil, com la Séquia Major estava destruïda en la part del Pantà, es va formar un gran toll d’aigua pura i cristal·lina, on els veïns de Betxí anaven a nadar.

És costum a Betxí quan plou molt anar a veure si ha eixit aigua en el riu Sec, i si este en porta molta, llavors es va a veure el Pantà per si vessa i salta.

[1]   CONFEDERACIÓ HIDROGRÀFICA DEL XÚQUER. Los trabajos hidraúlicos.

[2]   NEBOT GARCIA, Ferran (2000): “Apunts sobre la gestió del reg a Betxí durant la Restauració”, I Vila de Betxí, Publicacions de   l’Ajuntament de Betxí, pàg. 117.

[3]   SORRIBES ROIG, Vicent Enric (2007): “A propòsit d’una fotografia d’un acte del Somaten en 1926”,  VII Vila de Betxí, Publicacions de l’Ajuntament de Betxí, pàg. 34.

[4]   El IMPARCIAL, 25/11/1903, pàg. 4.

[5]   LA CORRESPONDENCIA DE ESPAÑA, 2/6/1904, pàg. 3.

[6]   EL IMPARCIAL, 22/7/1904, pàg. 2 i EL CORREO IBÉRICO, 26/7/1904, pàg. 2.

[7]   EL HERALDO DE MADRID, 19/6/1906, pàg. 2.

[8]   LA CORRESPONDENCIA DE ESPAÑA, 20/6/1906, pàg. 3.

[9]   EL IMPARCIAL, 20/8/1906, pàg. 2.

[10]  SORRIBES ROIG, Vicent Enric (2004): “ Els anys blaus: Betxí 1938-1945”, IV Vila de Betxí , Publicacions de l’Ajuntament de Betxí, pàg 17.

Anuncis