La terrisseria betxinenca de “La Fàbrica”

La imatge que oferia Betxí a mitjans del segle XIX havia canviat poc de la què va donar Cavanilles en 1795. El camp estava reduït a cultius de secà, amb un predomini d’oliveres i garroferes, i la indústria només comptava amb les terrisseries i olleries (ESTEVE, 1993, VI, 23). En les cantereries no sols es van fer cànters, sinó també botiges i altres atifells culinaris. Amb el temps va variar el sentit de la producció, tant en la varietat d’objectes com en la qualitat, ja que a més també es van fabricar peces ornamentals, amb l’expressió comercial de les “escuradetes” de Betxí.

Podem considerar el segle XIX, com el segle d’or de la ceràmica betxinenca. Madoz ens diu que en 1855 havien tres fàbriques de terrisseria de vidre negre, en les que treballaven unes trenta persones, quantitat important per a aquells temps (MADOZ, 1845-1850). Estes fàbriques eren:
El Rajolar, la Fàbrica i el Rajolar de Catalí. D’estes tres terrisseries em dedicaré en este article al de la Fàbrica, potser per ser la més desconeguda de les tres.

En la mitat del segle XVIII, Antonio Franch va començar la seua professió de terrisser. Tot fa indicar que la seua terrisseria estava situada entre l’actual avinguda de Sant Josep Obrer i el Calvari, per la qual cosa les persones majors encara anomenen a este lloc la Fàbrica. Degueren de ser molt bones les peces de terrisseria que van fer, doncs estes es van vendre molt bé a Madrid, eren tan famoses estes “escuradetes” que quan arribaven a la capital eren molt lloades en els periòdics, i així trobem notícies des de 1799 a 1817.

El Diario de Madrid del 23 de setembre de 1799 informava en la seua pàgina 3: Que ja està a
la venda en esta Cort, una nova pisa (ceràmica de pasta d’argila, tova i porosa, recoberta d’un vernís vitrificat transparent o opac) fabricada en la Vila de Betxí, Regne de València, el vernís de diversos colors de la qual és encara més superior que el que ve de Gènova i altres parts; els seus colors embellixen el seu jaspiat, i són tan permanents que encara que es fiquen les peces en el foc no experimenten, ni el fang, la menor lessió. Es trobarà en la placeta de l’Ordi portal immediat al lloc de Loteria.

El Diario de Madrid del 15 d’abril de 1801 en el seu pàgina 3 informava que en el magatzem de pisa de la fàbrica de Betxí que resistix tot foc, i està en el carrer del Lleó, ha arribat el seu assortiment de soperes de totes les grandàries, amb els altres encàrrecs.

El Diario de Madrid del 7 de juliol de 1803 informava que al magatzem de pisa fina de la fàbrica de Betxí, Regne de València, la excel•lent bondat i resistència al del qual foc està ben experimentada en esta Cort, ha arribat un gran assortiment de peces, que es venen amb equitat.

El Diario de Madrid del 16 d’abril de 1817 en el seu pàgina 3 informava que en el carrer d’Atocha, enfront de la parròquia de sant Sebastià, al costat de l’administració de loteria, s’ha posat un magatzem i botiga de pisa, que resistix al foc, de diferents banys, propi de la fàbrica de Betxí, en el Regne de València, i es ven per major i menor amb l’equitat possible.

El mestre daurador Vicente Orenga (Castellnovo), que va començar a daurar en 1784 el retaule major de l’església de Betxí, es va establir definitivament al nostre poble, portant a Vicenta Rubio la seua esposa, i als tres fills xicotets del matrimoni. En 1843 un fill d’este matrimoni, en la memòria documental apareix com a mestre de fàbrica. En eixe any Vicente Orenga Rubio és director i propietari d’una terrisseria situada en la marge del barranc de Centenars (actual avinguda Sant Josep Obrer) i el Calvari, del que separava un espai de més de 10 metres de sòl pla, argilós i dur. En eixe punt, tallat verticalment en un precipici d’uns 3 o 4 metres, separaven el sòl d’eixe altiplà sobre la qual s’havia construït la Fàbrica, del llit del barranc.

La Fàbrica era important ja que ocupava 8´5 fanecades en la partida del camí de la Masia. L’edifici formava angle recte amb la línia de paret junt al barranc i junt al camí de la Foia. Per ací passava des de temps immemorial un canaló d’aigua que, venint pel camí de la Foia
finalitzava junt amb el Palau. L’aigua d’este canaló la van utilitzar per a la fabricació de les peces de ceràmica. Per a mitjan del segle XIX la terrisseria d’Orenga tenia dues mules, carro i carreter per a la venda dels seus productes per la Manxa i Castella (MENEU, 1911). Per a aquells temps la Fàbrica era molt gran, al tancar-se esta, l’edifici se va anar dividint en xicotetes porcions, on en les dècades 50-60 del segle XX tenia depòsit de materials el contractista d’obres Luis Ventura Martínez, encara conservava l’apel•latiu de la Fàbrica. La Fàbrica va anar passant de pares a fills i a néts, i tot fa pensar que esta va passar a ser propietat d’un senyor de València, de Miguel Hueso.

La dispersió de la terrisseria de Betxí era gran, Pascual Meneu diu que va ser molt estimada
per les seues formes elegants i a més per ser refractària al foc, van lluir els seus vitris negres i marrons, i per este motiu les escuradetes de Betxí es van vendre per tota la Comunitat Valenciana, Catalunya, Aragó i les dues Castelles, encara que el gran mercat de la terrisseria betxinenca va ser Madrid, amb una demanda superior a la producció, i en alguns llocs la tenien com la millor peça de terrisseria a foc que es coneixia (A. FRANCH, 2007).

La ceràmica de Betxí es venia d’una forma peculiar, prou diferent del que feien les fàbriques de l’Alcora, Ribesalbes i Onda. El carro gran amb veles i lones per a protegir els animals del mal oratge, eixia de Betxí tot ple de ceràmica i anava pels pobles venent i canviant, segons convinguera, mentre duraren les peces de ceràmica; i tornava amb els diners de les vendes i la mercaderia dels canvis, descomptats els gastos del viatge (ESTEVE, 1993, VI, 23).

Quan es va celebrar l’Exposició Regional Valenciana de 1909, Pascual Meneu es va fer càrrec dels gastos per presentar la popular ceràmica de cuina que es feia a Betxí (ESTEVE, 1993, VI, 28).


BIBLIOGRAFIA
ESTEVE i GÁLVEZ, Francesc (1993): En memoria de Pascual Meneu, Castellón, Ateneo de Castellón nº6: Anuario 1992-93, Diciembre de 1993, pags 19-32.
FRANCH FRANCH, Agustín (2007): Les escuradetes de Betxí, Betxí.
MENEU MENEU, Pascual (1911): Yacimientos arqueológicos en Betxi, Castellón, Artes y Letras nº 1, 2, 4, 6, 7, 11, 12, 13 y 14.
MADOZ IBÁÑEZ, Pascual (1845-1850): Diccionario Geográfico Estadístico Histórico de España y sus posesiones de ultramar, Vol 16, Madrid.

Anuncis